De vegades. Iaia Teresa

De vegades, després de parlar-me sobre la seva infància entre els boscos de Greugés i els soldats de la guerra civil; o de narrar-me les batalletes familiars a Cal Pubill envoltada de fills, paletes i masovers, la iaia feia una petita pausa, i tot seguit em deia que m’atabalava massa. “Atabalar-me?” em preguntava jo. “Però si és una font de saviesa i experiència!”.

Davant d’aquesta afirmació, jo sempre li responia, mig desemparada, que no m’atabalava pas, al contrari, que amb ella aprenia moltíssim. I és que no només durant els últims mesos, sinó que al llarg de la meva vida em va ensenyar un munt de coses, ja fos a cosir, cuinar, netejar o treballar a l’hort, per dir només uns exemples. No fa ni mitja setmana que, mentre intentava no desmuntar-me per dins en veure el seu patiment, encara treia forces de no sé on per seguir-li recordant com d’agraïda n’estava, per tot el que m’havia ensenyat, i li remarcava que si els meus macarrons estaven tant bons, era perquè ella m’havia ensenyat a fer-los.

Quan em deia que l’atabalava, també li contestava que tot el que m’explicava era summament interessant. De fet, les seves històries de vida eren com tretes d’una novel·la, dures i amargues, però a l’hora inspiradores i plenes de valentia. La Teresa no va tenir una vida fàcil, suposo que molts ja la coneixeu. Ser dona, pagesa i mare a la seva època era complicat. Però avui el que vull remarcar no són les situacions que va haver d’afrontar, sinó la manera en què ho va fer, i ho ha seguit fent fins els seus últims dies. La Teresa és i ha estat una dona com poques n’hi ha, una persona que ha donat tot el que ha pogut i el que les circumstàncies li han permès als fills i néts, al mateix temps que ha mantingut la casa i el negoci familiar. Una persona patidora, que sempre ha posat la família per davant, tot i saber que ella tenia molts altres dots, a part dels d’una dona de casa. Era atenta, empàtica i entregada a la família, però també llesta, amb molta memòria, i capaç de portar tots els números, domèstics i empresarials. També era viatgera i oberta i, encara que li hagués agradat fer-ho més, va tenir l'oportunitat de descobrir nous països, gaudint de les llargues hores de bus i envoltada de les noves amistats que hi feia. Tinc la grandíssima sort d'haver-la rebut a Holanda, on em va visitar en el seu últim viatge. Valenta i atrevida dins i fora no només de casa, sinó també del país.

Però la paraula que millor descriu la Teresa, per mi, és la fortalesa. La iaia es va passar la vida lluitant i, fins i tot els últims mesos no va deixar de fer-ho. Fins fa poc encara s’aixecava matí i tarda per recórrer aquell interminable passadís fins a la butaca del menjador, i fins i tot s’atrevia a arribar a la terrassa, on semblava que els últims rajos de sol estiuencs la curaven més, que no pas un grapat de pastilles. Una marató diària. Una lluita constant. Ja ho vaig dir un dia a la meva família i ho torno a dir avui: per mi és i serà sempre una heroïna.

Un altre dels comentaris que darrerament sovint també em feia, era que ens portava molta feina, al mateix temps que ens elogiava dient-nos que la teníem com una reina. Però per a aquesta opinió també li tenia una resposta apunt. La iaia ens va cuidar a tots, fills i néts, i durant aquests últims mesos ha estat el nostre torn de cuidar-la a ella. Li vaig dir que no es sentís malament, per la nostra dedicació, que s’ho prengués com un favor que, després de tants anys, ara tots li volíem tornar. Hi ha una frase gravada a una tassa que li vaig regalar pel seu últim aniversari que no la podria descriure millor. Iaia, ets i has estat una gran mare i una superàvia, i som nosaltres qui t’estem enormement agraïts.

Sortosament, tots n’hem aprés, de cuidar la Teresa com ella ens ha ensenyat a fer al llarg de la vida amb el seu exemple, i ho hem pogut demostrar aquests últims mesos. És per això que us vull donar les gràcies a tots, germans, fills, parelles i néts, per l’esforç i la pinya que ens hem fet tot aquest temps. Fa poc més d’un any marxava l’avi, i ahir ho va fer també la iaia. És moment de consolar-nos, d’acceptar i pair tot el viscut, però també de felicitar-nos, perquè els hem ajudat a marxar de la millor manera que hem sabut, estant amb ells nit i dia, cuidant-los, escoltant-los i vetllant-los, i crec que també és necessari reconèixer-ho. I si no ho voleu fer per vosaltres, feu-ho per la Teresa, estic segura que ella també ha estat molt orgullosa de tots nosaltres.

Iaia, em fa molt mal dir-te adéu. I abans de fer-ho vull recordar una de les últimes coses que em vas xiuxiuejar, poc abans que te n’anessis. “T’he estimat tant...”, em vas dir. I recordo que et vaig contestar: “M’has estimat? Però encara m’estimes, oi?”. “Sí”, em vas contestar. I repeteixo el que en aquell moment ja et vaig dir. “Jo també t’estimo, i sempre et seguiré estimant, siguis allà on siguis”.

Descansa en pau, iaia. T’ho mereixes, en tots els sentits.