-Juguem a atrapar? Sí, però el meu germà és sucre perquè és petit.
I ja està. Sucre volia dir que encara que no correguessis prou ràpid i t’atrapessin no quedaves eliminat, podies seguir jugant, seguir-ho intentant. No hi havia conseqüències. Això sí ni bones ni dolentes, no podies perdre però tampoc guanyar.
Una de les grans desil·lusions de fer-se gran és acceptar les conseqüències dels teus actes, de les teves paraules. Els errors deixen marca i els “perdona” i “em sap molt greu” també. Som rancorosos? Potser sí. Jo avui em posaré a la pell del qui s’equivoca, el que fa o diu alguna cosa que al minut s’adona que ha estat un error monumental, un error amb conseqüències que deixen senyal per més que demanis perdons. I perquè no he callat/m’he estat quiet? Segur que tots ens hem fet aquesta pregunta alguna vegada. Potser allò que hem dit/fet ha estat producte d’un malestar nostre que a saber de què ens ve i ha acabat pagant la persona menys indicada. I sempre ens queda el “es que estava molt nerviós perquè ...”. No, no és excusa.
En aquest punt poden passar varies situacions. A) La persona que ha rebut el nostre error és un sol i accepta que tenim un mal dia. Ens coneix i sap que som de bona pasta. Ens dóna un copet a l’espatlla i accepta les nostres disculpes. B) la persona en qüestió és un jutge implacable. Ha entomat la teva equivocació i ha començat el seu judici contra la teva persona. Segurament ja no tingui la mateixa imatge de tu que abans de tot aquest embolic. C) La persona que rep l’ofensa es troba en una situació semblant a la teva i et respon amb un dard enverinat que segur que més endavant també se’n penedirà d’haver dit. Però ara esteu dolguts, enfadats, ofesos i rabiosos de manera que la lluita està servida i comença a sortir un, dos i més paraules/fets que es quedaran al cor i deixaran marca.
Som realment conscients de l’arma que tenim a la llengua? I aleshores penso tan debò fos sucre, o encara millor, tan debò fos l’amic que et dóna un copet a l’espatlla.