top of page

Vida - Capítol 1: Començava a fer fred


Començava a fer fred. Tenia aquella sensació ficada al cos, aquella que et recorre de dalt a baix y que et demana escalfor.

Res no funcionava, tot era gris i desangelat. Per molt que m’amagava, per molt que buscava amb la mirada complicitat, no trobava aixopluc. Per molt que em tapava, no trobava escalfor.

Notava totes les petites esquerdes i defectes sota els meus peus. Pedres, sorra i imperfeccions se’m feien terriblement irritants. Cada posició no durava més de deu segons, necessitava localitzar un lloc nou, on els meus músculs poguessin acomodar-se novament.

No hi havia consol per les meves tristeses, havien passat a una importància gairebé residual. El meu temps es limitava a agafar el son dintre de la impossibilitat eterna de la comoditat. No hi havia minuts, no hi havia hores, ni dies... només segons que s’enterinyaven pel meu cos deixant-me sense noció. Tot se’m feia etern i al mateix temps esgotador.

Com un cop de martell al meu cap se’m clavaven aquelles campanades d’un campanar proper. Eren elles qui em recordaven que era viu, que existia més enllà de la meva angúnia. Tot sol davant de la mort que m’anava esgarrapant la vida.

Uns rajos de sol entraven per la finestra, desconcertant la meva rectilínia vida. S’anunciava el capvespre. La llum s’aniria apagant i la foscor abraçaria totes les imperceptibles imperfeccions del meu cos.

Em vaig fixar en la rapidesa en que el sol se’n va, un moment de pau dins meu que em va fer passar uns instants de la meva vida sense patir fins que em vaig adonar que encara era on estava. Res no havia canviat en la meva monòtona vida. Escoltava les gotes caure una a una, que sempre havien estat. Les goteres mai callen en aquesta estructura. Només el meu cap les silencia quan la meva ment se’n va més enllà. Són en aquelles estones on realment soc jo mateix. Però valen la pena?

Dins meu només queda pols i ombra, no hi ha felicitat ni tristesa. Els meus dies s’acaben i només l’enginy pot trencar la intranscendent existència. De mica en mica, vaig traient la corda que he teixit dia a dia amb fils que he anat trobant. La meva ment és buida i el meu cor ja no batega, lluita. Ja ho tinc preparat, avui s’acabarà la meva tragèdia en aquesta vil i insignificant presó...

Tags:

bottom of page