top of page

Vida - Capítol 2: Estranyament


Un raig de llum em treu del meu descans. Feia dies que no notava l’escalfor del sol a la meva pell. Recolzo els dits al trencadís del terra, i mentre m’intento incorporar vaig notant cada mal en cada mil·límetre de la meva ànima. El meu cos ja no és un, sinó cada part d’ell assemblat entre músculs, ossos i pell. Quan aconsegueixo posar-me de peu el formigueig que em ressegueix em recorda la meva estada, la meva realitat.

Anit, el son em va atrapar en alguna davallada del meu sistema nerviós. Aconseguir dormir no és pas fàcil, és simplement qüestió d’atzar. Calcular les hores en que em vaig quedar en aquest estat inconstant és realment turbulent. Quan deixes de comptar les nits i els dies, perds la noció del temps, i es converteix en una mera lluita entre la vida i la mort. El temps es converteix en la eternitat, i així els moments no passen, succeeixen.

Vaig tancar els ulls i vaig respirar profundament. Notava com em penetraven dins de mi aquells rajos, aquella cremor que desfeia les arrugues trencades a la meva cara. Era com una dosi de droga directa al cor. Com un bombó de xocolata després de mesos sense menjar-ne. Fins i tot l’olor de l’exterior penetrava per la petita finestra fins el fons dels meus pulmons. El meu estómac es va contraure per demanar que alguna cosa havia de menjar.

Estranyament tot havia canviat. Hi havia escalfor produïda per l’astre. No hi havia el meu plat de menjar al forat de la porta. No hi havia cap mena de soroll al matí. Una esgarrifança va recórrer el meu cos de sobte. On era la meva corda? M’havia costat anys aconseguir fer-la. Era el meu dia. Volia acabar avui.

Què havia passat?

Tags:

bottom of page