Recordo l’instant en què vaig entendre què volia dir exactament allò de, fes el que vulguis però sempre, sempre, sigues autosuficient. La mare m’ho repetia de petita, com tantes altres coses que en aquells moments s’escolten de manera esbiaixada, perquè, com se’n fan de pesats tot el seguit de consells i normes que ens fan empassar de petites, encara que ens ennueguin. Però tot d’una, sola i amb dues criatures menudes, amb el convenciment que me’n sortiria malgrat que no tingués diners a la butxaca, ho vaig comprendre. D’això anava aquella frase punyent que em repetia. Sigues autònoma. Aquell consell el conservo embolicat i en el lloc d’honor. Perquè amb autonomia, tot és possible. Uns estudis, una professió, un sou, d’això va l’autonomia. És l’habitació pròpia de la Virginia Woolf, la possibilitat de no dependre de cap home per poder decidir què fer, quan i com. Sóc d’una generació que ja no s’ha quedat a casa. Dones que no hem hagut de limitar-nos al món petit i arraulit de la llar, mentre a fora es lluitaven les grans batalles. Aquelles dones, que passaven els dies fent bugada, cuinant rostits i sopes, rentant culs, eixugant mocs i satisfent marits més o menys exigents, ja no hi són, o no hi haurien de ser, o almenys tenen l’oportunitat de no ser-hi. Tram de camí assolit. Les dones de la meva generació hem sortit a fora, convençudes que només amb les nostres capacitats ja n’hi hauria prou. Van oblidar advertir-nos que no ens ho posarien fàcil, que ens menystindrien només pel fet ser dones, que ens rebutjarien quan l’edat de criar vida a la panxa fos imminent, que la nostra feina tindria menys valor, que ens ho posarien difícil i no només ells, espantats per la possibilitat de perdre aquells àmbits que de sempre dominaren, sinó també elles. Perquè de vegades hem estat nosaltres mateixes el nostre pitjor enemic. Aleshores sorgeix la culpa. Culpa per no ser aquí i no ser allà, culpa per no poder recollir el nen malalt a l’escola, per la feina que s’acumula i el rellotge que avança amb presses mentre aquell company, que sí que pot allargar, aprofita la nostra marxa per fer mèrits. Culpa per arrossegar bosses als ulls, per no oferir prou bon aspecte ni prou somriures. Culpa que pesa a l’espatlla, que esclata endins a debades i ens desespera, no puc, no arribo, no faig res bé. Fem fora la culpa. El pes feixuc dels dos mons ofega i esgota. Seguim fent camí que és llarg i ple de revolts, pedregars i tarteres. Conciliem els mons, siguem autònomes “desculpabilitzades”. Afegim un nou consell a les nostres filles, sigues autosuficient i no t’exigeixis més del que es pot assolir. Potser ara no ens escolten, però algun dia sí, és allò que queda. Donem-nos una treva que el camí serà llarg i assedegat i la culpa una mala companya indigesta.
top of page
bottom of page