top of page

Marxar de casa


Des del llit estant sento com es tanca la porta. El pis s’ha quedat en silenci. Se n’han anat tots –penso. M’han deixat sol.

–Demà estàs castigat tot el dia sense sortir. –La sentència del meu pare se’m fa present.

Encara es pensa que soc un nen. ¡Què s’ha cregut! Em passa pel cap la idea de fotre el camp de casa, de marxar tan lluny com pugi. Que es fotin! En mig de la foscor , puc veure el llit del meu germà. Està buit. M’aguanto la respiració uns segons. De la casa del costat m’ arriben, esmorteïdes, unes veus. A casa, però, ja no hi queda ningú. Durant aquest temps ingràvid es total l’absència de sorolls. El pis respira quietud. El pare, la mare i el meu germà, més petit que jo, deuen ser a missa. Ja em puc aixecar. Dono un tomb per tot el pis, mirant de preservar el silenci. Així comprovo que estic sol. A l'habitació dels pares no se sent cap soroll. M’atreveixo a obrir la porta sense trucar. El llit, tant el seu costat com el d’ella, estan desocupats. Han deixat la panxa del mig ben marcada. La cortina tirada i tot ben endreçat. La mare s’ha posat colònia, de ben segur. Encara en queda el rastre en l’aire. Veig que s’ ha descuidat les claus de casa al tocador. Les sabates velles del pare, les de cada dia , descansen mig amagades sota la seva tauleta. Se’m fa present el seu rostre sever. No és just, penso. ¡Quina ràbia que em fa! Tota la setmana treballant. Jornades de deu hores, i aquella calor. Els dits engarrotats, adormits de fregar motllures tot el dia amb el paper de vidre. Eixordat per la fressa de la regruixadora i el brunzit de la serra cinta. Els gemecs ensordidors de la fusta en perdre gruix lliscant per damunt de las ganivetes de la màquina d’obrar. Tip de respirar la pols que escampa la polidora per tot el taller . L’obligació, de dilluns a dissabte, cada dia, de ser el primer d’aixecar-me de taula amb el dinar a mig empassar, i ells tan tranquils repapats sota el ventilador. És molt important no fer tard a la feina. És possible que el meu pare no ho hagi vist això ? Tots els dies, llevat del diumenge havia de travessar amb bicicleta la ciutat d’un extrem a l’altre sota aquell emplastre de calor, pedalant frenèticament per arribar a la feina a l’hora. Vejam si ahir, dissabte a la tarda, que pleguem una mica més d’hora, no podia anar a la piscina amb els companys de feina, tots més grans que jo!

–D’on vens a aquestes hores? –pregunta directa, del pare, ahir, només d’ arribar. Les celles arrufades. Els llavis closos. El mentó un pel avançat sobresortint de la cara, mirant-me per sobre les ulleres, carregat de raó, veient-me com un nen. Quasi cridant em va endegar un sermó sobre els perills d’una vida dissipada. La mare va estar callada a la cuina tota l’estona. Em vaig fixar que al pare li sortien alguns pels sobre la orella. Jo també els tindré quan sigui gran? M’inquietava una mica. En el lòbul de l’orella esquerra, el que em quedava més aprop, se li marcaven, enrogides, unes venes fines. Li penjava de una orella ovalada, com una penjoll carnós ple i rogenc Em vaig estar de replicar. Qualsevol el contradiu quan es posa així!. M’hi podia guanyar una bona plantofada. No li vaig explicar res. Ja el dissabte de la setmana passada, quan m’ho varen oferir els companys de feina, m’havia estat d’anar a la piscina amb ells. Però ahir no vaig negar-m'hi. No volia pas que descobrissin que a casa no em deixaven anar en lloc, com si fos una criatura. Si he treballat com un home, perquè no, eh?

– Demà estàs castigat tot el dia sense sortir de casa! Així que ja ho saps! Mentre no tinguis vint-i-un anys tu faràs el que jo et digui.

Quina ràbia! Em vaig tancar a la meva habitació fotent un cop de porta. Sense sopar. També em vaig descuidar de donar-li el sou a la meva mare. Acabo de trobar el sobre a la butxaca dels pantalons. Vuit–centes trenta dues pessetes amb seixanta cèntims. Hi falten els de l’entrada de la piscina. I els del refresc que vaig pagar-li a una noia. Es deia Imma. Es va fixar que ja tinc pels a les cames, i em va dir, però encara no te afaites, oi? El somriure li va marcar uns clotets a les galtes. La mica de sol que encara feia li va fer brillar la pell molla. Em vingueren ganes de fer-li un petó. Però em va faltar atreviment.

M’acosto a la cuina i el primer que faig es mirar per la finestra el camí de casa. S ‘arriba a veure, allà al final de tot, el pont estret i el camí de terra que porta fins els pisos, tot seguint la vora del riu Güell. Penso que els meus pares no trigaran a tornar de missa. Encara se sent la flaire de les torrades que s’han fet abans de marxar. Remeno pels armaris buscant el pot del soluble de xocolata. El destapo, el flairo i el deixo sobre el marbre. Arreplego algunes engrunes de les torrades i me les poso a la boca. Em noto desganat. M’assec a la taula de la cuina. I des d’aquí estant torno a mirar per la finestra. Sento com creix el neguit i començo a estar intranquil i nerviós. Vull estar a l’aguait per si venen. No tinc cap ganes de tornar a veure el meu pare. Ahir a quarts de nou del vespre, com que encara no havia arribat a casa després de la feina, el meu pare, de ben segur, instigat per la meva mare, va investigar. Heus aquí el resultat de les seves indagacions: havia anat a trobar el meu cap i aquest li va dir que de les sis que érem fora. Es pensava que tots plegats havíem anat a la piscina. No sé ben bé què li va dir més, de mi, el meu cap, però el meu pare em va deixar anar tot de mals presagis; es notava de sobres que ho duia ben preparat. Acabaràs essent un desgraciat! No vull que vagis amb aquests nois tant grans. Fins que no tinguis vint-i-un anys tu faràs el que jo et digui!

Veig el davantal de cuina penjat darrere la porta i aquest gerro de flors, de plàstic, damunt la tapa de la cuina de gas, amb forn. M’adono que em miro les coses del meu voltant com un estrany, com si ja no fos de casa. Com si formessin part d’un temps que va ser, però que ara ja no em pertany. Em quedo una mica enganxat amb aquest sentiment, i no me n’adono que el temps passa i de ben segur que massa veloç. D’aquí a un moment arribaran, penso. Tot d’una noto que les cames em tremolen.

Me’n vaig de casa! –decideixo. Agafo la bossa blava, hi fico quatre coses i adéu- siau. La reacció m’accelera el cor. Que es fotin!. Ves a saber, potser ni s’immutaran. No deixo de mirar, però, des de la cuina, el camí de casa. Per un moment és com si em faltés embranzida. Sí, clar, i perquè no? Quan arribi el mau pare i vegi que no hi soc, que pensarà? Si havia deixat la porta tancada en clau per fora –s’estranyarà. La mare li dirà que dec haver agafat les seves del tocador. Ens malfiaran i miraran si falten cèntims a la capsa de llauna que hi ha al calaix de baix de tot de la calaixera? Allà és on els guarden. Miraran a l’armari per si hi troben a faltar la meva roba?

–Has vist?, jo tenia raó –és com si el sentis, el meu pare–. A aquest li convé que l’adrecin. Ja l’adobaré quan torni. Però no tindrà aquest gust, me’n vaig per sempre. Que es fotin!. En realitat m’estimen tant poc! Se’m fa un glot. Se m’ humitegen els ulls. I tot d’un plegat em puja per la gola una explosió angoixant que miro d’aguantar, però no me’n surto i brolla inundant-me de fel. Sol a la cuina em deixo anar i un plor de llàgrimes roentes em cou els ulls i l’alè tallat a singlots em convulsa tot el cos assegut a la taula de la cuina de la què ha estat fins avui casa meva. Em fa por de trobar-me altre cop amb la mirada severa del meu pare. Me’n vaig de casa. L'únic projecte que tinc és anar-me'n cap a França, una vella idea que ja m’havia acompanyat en anteriors enrabiades. Torno al dormitori dels meus pares, amb les mans tremoloses agafo les claus de la meva mare, i amb les quatre coses que he posat a la bossa me’n vaig cap a la porta de casa. Poso la clau, giro, i la porta s’obre. Castigat sense sortir. La ferum que fa la escala em rep sense jutjar-me. Tinc els ulls negats. I les llàgrimes em llisquen galtes avall. Faig una darrera ullada al mirall del rebedor i al penjador del costat. El retruny de la porta fe tremolar tota l’escala. Me’n vaig de casa. Per sempre més.

El tren arrenca i lentament comença a endur-se'm. Encara potser hi seria a temps. Però no, ben aviat es fa impossible. Veig passar per la finestra del vagó els blocs de pisos de la ciutat, la gent que camina per la plaça de Correus, els cotxes que entren per el fons de la Gran Via. El campanar de la catedral cada cop es va fent mes petit. Ara ja està fet. Me’n vaig de casa, ben cert. Em poso la ma a la butxaca, miro al meu voltant, tot està tranquil, trec el sobre del salari i reconto els cèntims. Passem per el costat del riu Ter. El bitllet fins a Llança m’ha costat vint-i-vuit pessetes. Quan arribi em caldrà comprar alguna cosa per menjar.

S’ha acabat.


bottom of page