M’havia imaginat mil vegades aquest moment al meu cap. Últim trimestre d’embaràs. L’oportunitat de tenir temps per mi, per nosaltres, per sortir a passejar pels camps florits i lluir la panxeta (o panxota) mentre notava el sol tímid de primavera a la cara. Temps per preparar amb il·lusió tot el que necessitem per la teva arribada, anar a les botigues de nadons a triar i remenar, tocar la robeta tan suau que fan pels nadons, acariciar els diferents teixits, olorar les cremetes i sabons i que t’atabalin amb la necessitat de comprar objectes que no sabies ni que existien. Anar a les classes de preparació al part, per compartir l’experiència amb la tribu de futures mares i arribar ben informades i empoderades al moment del part.
El Coronavirus ens ha tret tot això i ho ha canviat per compres per internet, classes online i passejades pel passadís de casa. Tot plegat barrejat amb un impacte psicològic impossible d’obviar i és que crec que no s’ha parlat prou de la gestió emocional que les embarassades hem hagut i estem fent davant aquesta situació i m’agradaria compartir la meva experiència.
En el meu cas el confinament va començar amb un “tranquil·litat i bons aliments”, estic de 30 setmanes i encara no tenim res preparat per quan neixi la nostra filla però passats aquests 15 dies encara tindrem temps de comprar-ho tot (il·lusos de nosaltres vam creure’ns que serien 15 dies...). El meu calendari de google em recorda que el sisè dia de confinament teníem intenció de demanar hora a una botiga de nadons per a fer la llista de naixement i que a la setmana 32 hauria d’haver començat les classes de sòl pelvià i les de preparació al part. El confiament s’allarga i la incertesa de fins quan durarà creix dins meu com la corba de contagis per Coronavirus. No podem esperar més, i si la nostra petitona arriba abans d’hora? Tenim la immensa sort de que ens han donat moltes coses però quasi res pel moment del naixement. Aquí comença la nostra odissea per aconseguir tot el que necessitem. M’indigna que les perruqueries es proposin com un servei essencial però les botigues de puericultura no; que es pugui anar a treballar en metro però pobre de tu que surtis a passejar pels camps de les afores de la ciutat sense un gos. I aquesta indignació es barreja amb la ràbia, la incertesa, la impotència i la imatge de la nostra petita embolicada amb un llençol d’hospital perquè no tenim res més. La preocupació per no fer classes de preparació al part plana com una ombra, i si no ens saps quan arribi el moment? Cert que les nostres mares i àvies no n’havien fet mai però avui en dia les mares estan molt preparades. I hi ha dies bons però hi ha dies que plores, plores perquè el còctel d’hormones de l’embaràs emmascara la veueta racional del teu cor que et diu que tot anirà bé.