Embarassada confinada - Capítol 5: Vull ser gos

Ahir vaig anar a la farmàcia que està a uns 10 minuts i quan vaig tornar a casa semblava que vingués de córrer una Marató. Cal puntualitzar que acabava de pujar dos pisos per les escales. Esbufegant i acalorada m’anava traient la roba al rebedor per iniciar el protocol de desinfecció. Com pot ser que estigués taaaan cansada? Bé, segurament el fet que fa més d’un mes que no surto a passejar hi té alguna cosa a veure i és que si hi ha un esport universal que tots els metges recomanen a les embarassades, si l’embaràs no té risc és clar, és caminar. Jo porto un mes caminant a estones pel passadís de casa però ni de lluny es pot comparar amb el que caminaria si pogués sortir. Intento compensar-ho fent altre tipo d’esport: estiraments, exercicis de preparació al part, ioga... però ja es veu que la meva resistència baixa en picat.

Avui per les notícies diuen que s’estan plantejant que el 26 d’abril, els nens puguin sortir al carrer. Perfecte! Tot i que em sembla que hi ha nens que estan la mar de contents de tenir els seus pares 24 hores amb ells enlloc de les presses i els horaris habituals. En qualsevol cas, els nens necessiten sortir i ja han aguantat prou pobrets però... i les embarassades? Tan perillós seria que ens deixessin sortir una horeta al dia a caminar pels carrers despoblats o pels camps de les afores de la ciutat? I és que no puc evitar sentir que el meu col·lectiu està una mica oblidat i envejo els gossos que segurament fan passejades més llargues del que els seus amos amb apretades agendes es podien permetre abans del confinament.